Música d'ètnia negra admirada per l'ètnia blanca

La cultura Hip Hop lligada a l'activista Malcolm X

A partir de l’any 1986, el hip-hop va tenir un primer apropament amb el rock, cosa que el va permetre expandir-se i arribar a un públic d’ètnia blanca. Els Bestie Boys, per exemple, procedents del punk-rock, van ser els escollits per la fusió d’un nou gènere. Aquest fet va permetre que el públic blanc també pogués participar i formar part del moviment que, fins aleshores, havia estat principalment arrelat a la causa afroamericana. 

D’altra banda, podria dir-se que Malcolm X és la font d’inspiració més àmplia de la cultura hip-hop. Quant a la ideologia de l'activista i defensor dels drets dels afroamericans, aquest no estava d’acord amb la integració racial com a objectiu de la llibertat negra; es va pronunciar a favor de la separació total entre blancs i afroamericans. Malcolm X va proposar una via més aviat revolucionària que no pas pacífica; estava convençut que els blancs mai considerarien iguals a la gent d’ètnia negra. Opinava que els afroamericans tenien dret a defensar-se dels agressors, ja que si el govern no volia o no podia protegir als ciutadans afroamericans, havien de protegir-se a ells mateixos. A més, l’activista va continuar rebutjant la no-violència com l’únic mitjà per tal de garantir la igualtat. Molts dels rapers connectaven amb la història de la vida de l’activista; la de sobreviure en una societat injusta, la de ser un jove amb problemes, sense recursos i que busca la millora personal a través de la lluita i la protesta del seu país.

'Il·lustres rapers', una publicació a fi que els blancs comprenguessin aquesta cultura

L’any 1996, dos escriptors d’ètnia blanca anomenats David Foster Wallace i Mark Costello, van publicar Il·lustres rapers amb l’objectiu de fer entendre a la resta de blancs el significat i valor del gènere, per tal que els joves de classe mitjana que es veien atrapats en les seves lletres s’adonessin que eren els protagonistes d’aquell malestar addictiu. Tant per a Wallace com per a Costello, es tractava de “la banda sonora d’una generació perduda que, d’altra banda, els anglosaxons mai van voler veure ni trobar”. Era una música de protesta en contra la repressió, la injustícia… i ells van veure la força que tenia quan el 1989 van començar a viure junts en un pis de Boston per estudiar a Harvard. Va ser d’ençà d’aquesta convivència que ambdós escriptors van descobrir el seu interès comú per l’emergent música rap. 

El seu tractat intentava trobar el sentit d’aquest estil musical a partir de la sociologia, l’economia, la filosofia, la llei i altres disciplines. Les lletres i els ritmes no sols feien que la comunitat negra a la qual el govern havia aïllat se sentís representada, sinó que commovien a la joventut econòmicament benestant dels Estats Units. Segons Wallace i Costello, els ritmes del rap atrapaven als universitaris blancs que mai es desplaçarien als afores de les comunitats negres on naixien aquelles rimes.