Del rap al trap: un procés de transculturització

Del rap al trap

El trap és un subgènere del rap que va aparèixer a principis dels anys noranta als barris més pobres d’Atlanta, als Estats Units, on es trobaven les anomenades trap houses, unes cases on es produïa i venia crack i altres drogues, i on els consumidors es trobaven atrapats parlant del seu propi món i slang al marge del sistema. El trap és molt més que lletres polèmiques i veus amb autotune; l’apogeu d’aquest gènere està molt relacionat amb la democratització de l'accés a les noves tecnologies, tant en el moment de crear com de difondre creacions musicals.

Per tal d’entendre el naixement de la música trap, cal haver comprès prèviament l’origen del hip-hop i tota la cultura en general. La dècada dels vuitanta va estar marcada per l’anomenada New School en què artistes com Public Enemy o Rakim rapejaven una poètica de carrer de reivindicació social. Més endavant, als anys noranta, grups com N.W.A, Three 6 Mafia o Dr. Dre van començar a emprar el que s’havia anomenat gangsta rap per parlar de l’estil de vida violent a les zones desfavorides de les ciutats nord-americanes, deixant de banda els discursos de caràcter més polític i poètic dels inicis del rap. La transformació del gènere s’expandeix al Mystic Stylez (1995) de Three 6 Mafia fins a arribar al Trap House (2005) de Gucci Mane.

Arran que el gangsta rap era una mutació del hip-hop original, el trap havia sorgit com una segona mutació derivada d’aquest gangsta que es va convertir en una nova cultura diferent del hip-hop original, oblidant-se dels versos, de la ideologia i poètica compromesa i de la rima. A diferència del hip-hop, l’èxit global de la música trap té dues possibles explicacions: d’una banda, està molt vinculat al desenvolupament i a l’accessibilitat de la tecnologia i les xarxes socials. Es podria afirmar que el trap és el primer estil musical en què persones sense discogràfica o diners per pagar-se una maqueta tenen la possibilitat de crear música mitjançant els seus ordinadors. Per aquest motiu, el fet de publicar cançons a les plataformes digitals ha suposat una revolució en la forma de fer, pensar i comunicar la música. D’altra banda, el seu èxit global està directament relacionat amb el fet que moltes de les seves lletres estan dirigides a les classes socials perjudicades per la crisi econòmica i l’atur. D’aquesta manera, joves d’arreu del món que perceben un futur negre davant un sistema social desigual veuen en aquesta música l’esperança de continuar el seu camí. Malgrat que el trap s’aferra obertament al capitalisme amb les seves lletres sobre l’èxit, la fama, el luxe, els diners… també significa una sortida del monopoli de les grans companyies discogràfiques que controlen el mercat musical. En definitiva, és una manera de revelar que ja no s’accepten les “regles del joc” i que es juga a la manera del mateix artista.

Tal com havia succeït anteriorment amb el hip-hop i altres músiques populars com el rock, el trap no és sols un gènere musical, sinó una manera de viure, de vestir-se, de parlar i d’expressar-se de tota una nova generació de joves que es reuneixen en espais per ballar o rapejar. En conclusió, el trap és indiscutiblement un gènere musical que fa front a la comoditat establerta, una crítica a la hipocresia viscuda a les societats de finals del segle XX, amb l’apogeu de l’era contemporània i la falsa societat del benestar.